Tant de temps mirant documentals d’animals de La2 i el 33, i qui ens ho anava a dir... Les vivències que hem tingut últimament ens han portat de nou a l’Àfrica, i de rebot, ens han ofert que, entre projecte i projecte de cooperació infantil, poguem visitar el cràter del Ngorogoro i el parc nacional del Serengueti.
Endinsar-nos per la caldera del Ngorongoro és com entrar dins l’Arca de Noé. En un espai relativament petit (20km de diàmetre) es troben convivint unes 25 mil espècies diferents –segons el nostre guia-, entre les quals estan la majoria dels grans animals africans. En només dues hores vam tenir la sort de podem contemplar zebres, elefants, gaseles, antílops, porcs salvatges (facoceros), i búfals. Llàstima de no haver vist rinoceronts (la cacera els ha fet minvar molt, inclús aquí) i els flamencs, que solen formar una gran taca rosada al llac del mig del cràter, i que degut a la sequera d’aquesta època, han emigrat temporalment al veí llac Manyara.
Cap a la tarda hem sortit en direcció al Serengueti, anant per una carretera que no s’acabava mai. Una posta de sol magnífica en l’horitzó infinit, i tot seguit el cel més estelat que hom es pot imaginar. I en plena nit, impassible, un elefant solitari caminant cap a ves a saber on. I una mica abans de parar, una hiena que a aquella hora, sortia del seu cau.
La tranquil·litat de la nit, es va anar trencant intermitentment, amb diferents sorolls peculiars, sent especialment impactant el “riure” de les hienes, al costat de la finestra on dormíem.
A l’endemà, un cop havent esmorzat, ens posem en marxa cap a la descoberta del Serengueti, ben acompanyats per un guia (“ranger”) que coneix els llocs idonis per observar animals, en aquesta vastíssima extensió de terreny pla, esquitxat de les famoses acàcies en forma de paraigües gegants (“umbrella trees”).
Vam estar de sort –segons ens han dit- per poder veure un lleopart menjant-se una presa (possiblement una gasela), una parella de guepards (“chita”) descansant a l’ombra d’una acàcia, una lleona solitària preparant-se per atacar uns antílops, una quantitat increïble d’elefants, moltes girafes, dos rius amb dos grups d’hipopòtams refrescant-se impassibles dins l’aigua, cocodrils (a la vora d’un d’aquests rius), un grup de quatre lleones esperant relaxadament l’arribada de la foscor, hienes, gaseles i antílops en quantitats inimaginables, nyus, zebres i elefants també nombrosíssims, búfals, porcs salvatges, estruços, galls de guinea, perdius, grulles, diferents cigonyes, àligues, i d’altres ocells multicolors,...
I després d’aquest regal de la natura, la lliçó d’aquesta terra ens la van donar les seves gents, veien com afronten les dificultats i els problemes quan se’ls hi presenten, de manera tant diferent a com ho fem a casa nostra. Vam punxar dues rodes, i sols portàvem una de recanvi. Els del “primer” món trucaríem a la grua i esperaríem asseguts a la cuneta. Aquí la gent lluita de valent per sortir-se’n com sigui, i amb una generositat cap als altres que a casa nostra fa temps que hem perdut, conquerits per l’individualisme, mentre anem arreu amb el nostre cap ple de preocupacions. Tots els cotxes que van pasar es van aturar a ajudar-nos, i finalment vam poder acabar el nostre desplaçament fins a Musoma, a la vora del llac Victòria.
Gràcies Tanzània -i gràcies Àfrica-, per aquestes lliçons que tu i la teva gent ens doneu contínuament.
